Morts durant la pandèmia
És estrany – o normal – que no hagin comentaris continuats sobre el número de morts per la pandèmia del COVID-19 (o és ara del COVID-21?). Sembla que els nostres dirigents s’han cansat, de nou, de parlar, de consolar, de donar esperances i ajudar a les famílies que han perdut a un familiar, un amic, algú pròxim en la pandèmia del virus més mortífer d’aquest segle i de l’anterior.
Tampoc es parla massa de víctimes de la violència masclista, d’altres agressions mortals o greus, dels ferits i morts en sinistres de trànsit i els que ens deixen per la contaminació.
A cas per ser xifres menors que les de la pandèmia, no són dignes d’esment?
De totes maneres, els més de 50.000 morts, tampoc són ciutadans recordats. Són únicament números en algun arxiu en el Ministeri de sanitat.
Molts som els indignats per l’actitud ignorant que l’Estat i les seves institucions demostren cap a la vida dels ciutadans.
No s’entén que costi tant – no solament prohibir – sinó impossibilitar i dissoldre concentracions de masses de gent que no segueixen les normes de bona conducta com a ciutadans.
A cas l’economia abstracta d’empreses i de comerciants val més que la vida dels ciutadans normals? Com és que l’estat i el govern no han aprovat línies “suficients” d’ajuda econòmica als quals estan a punt de caure en el pou de la pobresa?
Durant anys hem vist que els ministeris troben diners per a ajudar a sectors que fabriquen i venen mort. Ajudes per a comprar vehicles, que formen part de la màquina de matar del capital, que reforcen aquesta màquina d’armament. No hi ha restricció de pressupostos per a altres armes (les de veritat) – ni es parla en el Congrés de canviar les prioritats de les finances de l’estat.
El pressupost de l’estat per a 2021 no aprofundeix seriosament en canvis de les prioritats per a conservar la salut i vida dels ciutadans. No valia la pena comprar una mica menys d’armament bèl·lic i destinar uns milers de milions a ajudar als ciutadans amb necessitats i amb greus penúries?
És penós que no s’hagi sentit entre els dirigents una unitat forta per a canviar positivament el destí de molts ciutadans. Sembla que estem en una pobresa mental al país que vol vanagloriar-se de ser tan humà i tan democràtic. L’humanisme ha caigut en el pou de l’economia.
La Junta de P(A)T vol aportar una gota d’ajuda als quals sofreixen de la falta d’un pla d’humanisme del país.
Ole Thorson
Expresident de P(A)T
